Queda en un record aquells baixos polsosos i plens d objectes diversos. El desig de buscar un espai personal per treballar la creativitat, els ha convertit en un taller d'investigació i reflexió que m'endinsa en el camí de l'Artteràpia. Aquest blog contempla esdeveniments que em fa vivenciar l'art, i les produccions d'exploració interna mitjançant els diferents llenguatges artístics.
El valor del silencio
El silencio es quietud, pero jamás vacío;
es claridad, pero no falta de colorido;
es ritmo comparado a un sano latido cardíaco;
es fundamento de todo pensar y de este modo
lo que descansa en lo creativo del valor.
Del silencio surge todo lo que vive y perdura.
Si poseemos en nosotros mismos esta calma silenciosa
podremos hacer frente al ruido más extremo con
ecuanimidad, pues el silencio nos comunica con el
universo, con el infinito, es la raíz de la propia
existencia y de este modo el equilibrio de la propia
vida.
El silencio perfecto que yo me inclino a calificar
sagrado es, en primer lugar, el silencio del corazón
y del espíritu. No es un silencio insensible, ni
tampoco un silencio despiadado.
Es un silencio sereno, lleno de amor, caritativo,
abierto...
Un silencio en el cual se manifiestan a los amigos,
a la familia, al mundo todo nuestras vibraciones más
íntimas, nuestras voces más primitivas.
Extractes de la dissertació entre el violinista
i director Yehudi Menuhin l'any 1977 a l'esglèsia de St Jamesde Picadilly de Londres.
Helios
Soy como una ola del mar que la arena invita a besar, a liberarse, a tranquilizarse, a mirarse o fundirse en un abrazo común de encuentros de mayor salud, equilibrio y luz.
Rosa Maria Sanchís
( Helios
Cartas que me inspiraron...ELEGIR LO POSITIVO)
Un llibre de relats de diferents testimonis reals que han pogut superar el Càncer. en el qual es reflecteix l'encontre amb la malaltia des de la mirada a la predisposició a gaudir de la vida, amb valentia, alegria i coratge.
L'amor com a nexe d'unió entre l'home i la naturalesa
En l'entrevista sobre la nova publicació del llibre "La evolución del amor", de Gerald Hüther neurobiòleg alemà, descriu com l'amor és una font d'assoliments evolutius fonamentals al llarg de la història..
Una interessant entrevista que invita a la reflexió a aquest sentiment, l'Amor, com aquell potencial humà capaç de cercar una harmonia en les relacions interpersonals i també culturals, per tal de superar algun dels problemes més emergents actualment, l'autodestrucció.
El amor es nuestra única perspectiva de supervivencia en este planeta
Para sacar provecho de nuestro potencial tenemos que encontrarnos los unos con los otros como sujetos en lugar de tratarnos como objetos.
http://www.agenciasinc.es/Entrevistas/El-amor-es-nuestra-unica-perspectiva-de-supervivencia-en-este-planeta
Sensibilitat poètica i dibuixada
Un projecte organitzat per Catorze.cat i lletrA (UOC), que parteix d'una sel·lecció de 14 poemes, a on la sensibilitat poètica emergeix amb l'acompanyament del traç il·lustrat i també del poema recitat.
DE PARAR I DESPARAR LA TAULA
Amor, saps?, tot avui, la meva porta
frisant per fer-te pas s'obria sola.
S'han omplert de viandes plats i taula.
Tot resplendia en els cristalls de l'aigua.
El julivert s'ha refet. (El rellotge
toca les cinc. Vindràs?) Tota la casa,
avui no sembla la mateixa casa.
Creix l'orenga i s'enfila per la porta.
La fruita accepta el repte del rellotge.
(Ja ho sé: les sis, i encara parlo sola!)
A l'aigüera vessunya un somni d'aigua
i plou desig a raig sobre la taula.
Amor... (Les set: no véns. Sota la taula
s'amaguen els neguits. Fora de casa,
la tristesa!) Quin goig els dits de l'aigua
acaronant rajoles! Pany i porta
com floriran quan tu arribis! Sola-
ment vull que calli aquest rellotge.
Toquen dos quarts de vuit. Sóc el rellotge
que amb minuts i segons paro la taula.
Toco les vuit i, del cap a la sola
de la sabata, sento que la casa
ja no sé si és meva. Per la porta
fuig, enyorat, el cor desfet de l'aigua.
Toco les nou i les deu, i sóc l'aigua
gebrada a les agulles del rellotge.
Amunt i avall ja no sóc jo qui em porta.
Per encobrir neguits ja no tinc taula.
Trenco el mirall i em rediu que sóc sola.
Puja el desig i clivella la casa.
Per les escletxes, veus?, fujo de casa,
raiera d'aquest foc que invoca l'aigua.
(Vindràs quan morirà l'hora més sola?)
La fruita perd l'aposta amb el rellotge
i la tardor fa el ple damunt la taula.
Res no troba sortida per cap porta.
La nit truca a la porta i ve ben sola:
desparo taula i nego dins de l'aigua
desig, rellotge, orenga, plats, cor, casa.
Poema: Maria-Mercè Marçal.
Veu: Sílvia Bel.
Il·lustracions: Marta Bellvehí.
Tallers d'Artteràpia per la Lliga Contra el Càncer de les comarques de Tarragona i Terres de l'Ebre
Agrair la bona acollida de les participants al llarg del desenvolupament dels tallers d'Artteràpia, l'Art de veure el que no es veu, que s'han realitzat a través de la Lliga contra el Càncer de les comarques de Tarragona que ha confiat amb aquesta disciplina per ajudar en el suport oncològic.
Un recorregut en deixar fluir l'interior personal mitjançant propostes d'experimentació lliure i creativa que ha facilitat a cada participant iniciar un viatge personal i l'accés als sentiments difícils d'expressar, així com integrar les seves pròpies experiències i interpretacions en relació a la seva malaltia.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
