Dibujad
Dibujad, porque la vida es muy corta para no cultivar al menos una habilidad, y esta es amable y confiada y se dejará domar por vuestras torpes manos.
Dibujad, porque saber dibujar es poder hablar en el idioma de todos los humanos, los vivos y los muertos.
Dibujad, porque siempre llega el momento en el que faltan o en el que sobran las palabras.
Dibujad, porque el dibujo es el material primigenio de las ideas, porque las ideas solo existen cuando salen de nuestra cabeza y porque las palabras olvidan su significado y la voz se pierde en el viento.
Dibujad, porque os hará dueñas de infinitos universos sin horizontes inalcanzables ni más normas que las vuestras.
Dibujad, no ya como proceso de acreditación del pasado sino como herramienta de aprehensión del presente.
Dibujad como actitud, como nexo entre nosotros los vivos, también los muertos, como espada y como escudo, como anteojos, como microscopio y telescopio, como amantes o como enemigos, dibujad como esclavos o como condenados a muerte.
Dibujad sin guardar los dibujos, el dibujo como tiempo y no como espacio, podéis regalarlos o podéis usarlos para calentaros en invierno.
David Peña Toribio (Puño)
Els dibuixos parlen
L'expressió gràfica utilitzada lliurement, és un mitjà de comunicació que permet a la persona narrar la vida sense la utilització de la paraula.
Prendre's el seu temps,
fer i desfer,
jugar amb el dibuix,
descobrir noves visions de la pròpia creació,
ajuden en el cas nens a expressar allò que interiorment es remou.
Els dibuixos dels infants ajuden a descobrir possibles traumes
https://www.ccma.cat/catradio/lofici-deducar/
El ombligo del mundo
Quadern de treball d'investigació de la gran artista visual Eulàlia Valldosera, per a l'obra DEPENDENCIAS (Museu Reina Sofia, 2009).
Gràcies Eulàlia per mostrar les entranyes d'aquesta producció, és un detall de generositat que et fa capbussar en l'intimidat representada.
Pintures Vivents
La representació "Tableaux Vivants"- Pintures Vives- realitzat per Simone Calcagni, recull l'escenificació de diferents obres de l'artista italià Michelangelo Merisi da Caravaggio.
Tot un homenatge a Caravaggio a través de la representació immortal de les obres o dit d'una altra manera donar vida a les escenes de les pintures de l'artista.
Església de Sant Francès de la localitat italiana de Sutri (Viterbo)
amb la música de Mozart "Requiem en Re menor K. 626."
L'art d'acompanyar
La manera en que se muere uno no depende solamente de la vida vivida. Depende también de la manera en que uno está acompañado.
Marie de Hennezel
Deixa't endur per la música
La vida és senzilla, si sabem deixar-nos portar sense prejudicis i gaudint del moment.
Et convido a integrar la música junt amb la dansa de les imatges, tot una experiència.
Paraules que acarícien el cor
Aprender que hay personas que
te ofrecen las estrellas y otras
que te llevan a ellas.
Esa es la diferencia entre
quien quiere y quien ama.
Mario Benedetti
Una surrealista vocacional, Leonora Carrington
Podríem descriure a la Leonora com a bruixa, pintora, escriptora, dona rebel, mística,.., tot un conjunt que entrellaçat amb l'experiència de la vida ha engendrat a una de les artistes surrealistes més fascinats.
https://culturacolectiva.com/arte/max-y-leonora-dos-surrealistas-un-amor-de-manicomio/?fbclid=IwAR0as4QoAX5aF9_AfA4CAu2IgYtMfRfHO_ORJJ4ZT_3RH6BR7YbuLWrjN4s
Cita del dia d'Immanuel Kant
“Sin la sensibilidad no se nos daría ningún objeto, sin la comprensión ningún objeto sería pensado. Los pensamientos sin el contenido son vacíos, las intuiciones sin conceptos son ciegas”.
Com podem viure una malaltia incurable?
Experiències de la vida, que val la pena escoltar-les.
Ets ric no per tot el que tens, sinó per tot el que no necessites i a l'estar malalt tens una cosa meravellosa, la possibilitat de descobrir la grandesa que s'amaga en la quotidianitat. Descobreix el gust de la vida més elevada i important, un dia sense dolor.
http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-de-viure/com-podem-viure-una-malaltia-incurable/audio/1017177/
Matèria, Energia, Consciència i Ànima: l'essència de la VIDA
La mort forma part de la vida,
la vida és una experiència, és un viatge.
La mort només és l'abandonament del cos físic,
però l'essència del que som, el nostre Ser,
perdura en el temps.
El cos físic està sotmès a la dissolució (home, animals, plantes, minerals), un canvi de cohesió de la matèria el qual forma part de l'evolució.
Si no existís aquest canvi, la transformació de l'energia, no hi hauria evolució. Per tant la Vida i la Mort estan unides, formen part d'un cicle que és la Vida.
Per poder aprofundir més sobre el concepte de la transcendència.
Fins a quin punt som més que un cos físic?
http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-de-viure/fins-a-quin-punt-som-mes-que-un-cos-fisic/audio/1015527/
La Matèria respon a la Energia i la energia respon a la Consciència, article de la Marta Povo.
https://martapovo.files.wordpress.com/2013/08/artc3adcul-15-la-materia-sigue-a-la-energc3ada-y-conciencia.pdf
Aprèn a escoltar el teu cos
Valoro el treball que exerceix l'osteòpata Quim Vicent, en el qual la mirada vers la persona no es centra en aquella malaltia puntual sinó que s'avalua com a tot u.
El cos en si, és un conjunt que està interrelacionat. És interessant reflexionar-hi per poder tractar certs malestars.
És per això que m'agrada compartir l'entrevista del diari Ara, arran de la publicació del seu llibre "Aprèn a escoltar el teu cos".
Sí, jo no tracto malalties, sinó persones. L’etiquetatge d’hèrnia lumbar no em serveix. Al darrere potser hi ha la Pilar o el Manel o el Jordi, cadascun amb una història de vida, i no podem tractar a tothom igual. Cal entendre què és el que els ha portat fins a la patologia, que potser és l’ansietat o alguna emoció.
Escoltar amb les mans significa sentir els fluids del cos. El cos és un 70% fluids, també un fluid energètic, si no no estaríem vius. I tot això és palpable. Sentir aquests fluids em porta cap allà on hi ha la restricció. I cal veure també la profunditat del teixit que està afectat per poder fer un diagnòstic. No ens inventem res ni és una bola màgica, és una habilitat que es pot aprendre. De fet, l’osteopatia comença a ser ciència amb el doctor Andrew Taylor Still perquè es pot ensenyar en una escola. Així és com deixa de ser curanderisme i agafa la seriositat de la professió que és ara, perquè es pot ensenyar. Escoltar els teixits és fonamental. Els dits senten i pensen.
Tot dèficit d’atenció o dislèxia el veiem com una dispercepció sensorial: el nen rep molts estímuls però no els pot reorganitzar. Miren la pissarra, entenen el que els diuen, però no ho poden gravar. No és que siguin poc intel·ligents, és que no ho poden reproduir perquè no ho han pogut gravar, no ho retenen. I això és pot reformular.
https://www.ara.cat/societat/QUIMVICENT-cos-guarda-memoria-part_0_2090790923.html
Aladuría, donar possibilitat
En la filosofia, aquella facultat de transformar allò pesat en lleuger.
En la psicologia, l'acte que concilia el passat amb el present. Procés que succeeix després de superar les barreres amb el teu Ego i possibilita la creació des de un buit més fèrtil.
En la música, el moment de creació lliure.
Cuando sentimos que estamos creando sin deseo de gustar al otro sucede algo mágico ... Gustamos mil veces más. Porque creamos y cantamos desde la Valentía, sin otro deseo más que SER y compartirnos.
Quizás esto sucede porque nuestra atención se posó sobre nosotros, y nos enamoramos de nuestros planetas infantiles. Y no hay nada más bello que una muchacha o un muchacho enamorados de sus rediles internos. No lo hay.
No hay nada más hermoso que una persona distraída. Que un viajero de pasos titubeantes que se atreve a caminar sin mapa una ciudad nueva.
No hay belleza mayor que aquella que no se siente observada.
¿Acaso las flores tienen ansiedad por parecer bellas?
No... ellas no.
La ansiedad brota cuando el foco de nuestro salto esta dirigido a lo externo. Cuando nos prostituimos en pro del deseo ajeno. Cuando medimos carcajada, mueca y silbido. Cuando amamos desde la balanza.
Aladuría es eso... sentir la creatividad como regalo. No caer en el falso dogma del "ser mejor o peor" que aquel otro.
Con ser uno mismo, es más que suficiente.
La pregunta no es ¿Cómo ser auténtico y creativo? La pregunta correcta es ¿Qué te impide sentir que ya lo eres?
Julián Bozzo
Bellesa i espiritualitat dansada
Inspirat per la riquesa de les pràctiques religioses trobades a tota Àsia, i el relat de Herman Hesse sobre la recerca de la il·luminació de Siddhartha.
Un monjo es troba encara en un racó de descens a través de la representació de 90 minuts, mentre que un flux brillant de grans d'arròs es duplica des de dalt i el cap afaitat. Els grans d'arròs d'or a l'escenari es transformen des d'un riu fins a un turó fins a un desert. La dutxa de grans d'arròs com una tempesta d'estiu i cascades d'aigua. Sobre aquest paisatge, els ballarins amb vestits rars amb un personal alt, es mouen lentament en un viatge de pelegrinatge ...
EL DÉU INDRA INSTA LA VIDA DEL CAMÍ
A UN JOVE ANOMENAT ROHITA A AITAREYA BRAHMANA
No hi ha felicitat per a qui no viatja, Rohita!
Així hem escoltat. Viure en la societat dels homes,
el millor home es converteix en pecador ...
Per tant, vagar!
Els peus del vagabund són com la flor, la seva ànima és
creixent i collint la fruita; i tots els seus pecats són destruïts
per les seves fatigues a vagar.
Per tant, vagar!
La fortuna de qui està assegut, s'asseu; s'aixeca quan s'aixeca;
dorm mentre dorm; es mou quan es mou.
Per tant, vagar!
PRECIÓS
El somni d'una nit d'estiu
Ballet del coreògraf Alexander Ekman El somni d'una nit d'estiu: creat per al Ballet Real de Suècia amb la música de Mikael Karlsson.
Tota una peça que explora l'energia i els misteris del solstici d'estiu a la nit, en la tradició escandinava.
Un fluir d'una carícia musical, acompanyada d'una carícia gestual.
http://alexekman.com/ http://mikaelk.com/
William Worden un referent en l'acompanyament del dol
L'experiència dels 40 anys en el treball d'assessorament del dol i de l'acompanyament en el final de la vida, permet a William Worden ser tot un referent en aquest camp.
L'entrevista que se li va realitzar en unes jornades a Barcelona sobre la Visió contemporània del dol, ens ajuda a atendre i a encarar la mort de les persones estimades.
Una de las cosas más valiosas es expresar las emociones, ya que si no se gestionan se van a quedar atascadas en el cuerpo y pueden originar incluso enfermedades.
El recuerdo no debe ser evitado, porque es la base de la nueva conexión con los fallecidos.
http://www.cuerpomente.com/ecologia/entrevista/william-worden-duelo_2180
Atreveix-te a no agradar
Una acceptació plena de Sóc qui Sóc, i adéusiau el què diran els altres.
http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-de-viure/atreveix-te-a-no-agradar/audio/1007184/#
Llibertat
Siempre hemos sido libres, pero en nuestra mente somos prisioneros. Nuestros pensamientos no suelen elevarse más allá del pesar del ayer o del miedo de mañana. La libertad sólo existe en el ahora y en nuestro interior.
El abejorro es libre porque no sucumbe a las limitaciones. El águila puede elevarse por los aires porque no le dan miedo las alturas. Un niño es libre en sus despreocupados juegos, porque sabe que sus necesidades siempre satisfechas. Incluso el incrustado percebe, siempre pegado a alguna roca de la costa, no teme que el mar se vaya a secar o a dejar de proporcionarle su sustento.
Nuestra libertad se puede medir, no por los pensamientos elevados, sino por la ausencia de pensamientos limitados. No te ocupes de los conceptos de temor o limitación. Piensa solamente en el amor y la verdad y vivirás en libertad. Porque en los pensamientos de temor, el vigilante está más prisionero que quien se encuentra tras las rejas.
Momentos de Silencio John Columbus Taylor
La poesia metafísica de René Daumal
Si rellisques, una caiguda sense gravetat no t'interrompis ni un instant i, mentre t'incorpores, recupera la cadència de la marxa. El cos sempre tendeix a fer-se l'interessant amb les seves tremolors, els fogots, les palpitacions, els calfreds, les suors i les rampes. Però és molt sensible al menyspreu i la indiferència que li demostra el seu amo. Si entén que no es deixa enganyar fent-li el ploricó, si s'adona que ja no hi ha res que pugui aconseguir que el planyi, torna al lloc que li pertoca i fa la seva feina amb docilitat.
René Daumal ( 1908 - 1944 ) va ser un escriptor, assagista, traductor i poeta francès víctima d'una forta sensació de desarrelament i vulnerabilitat. Fundador d'una mena de comunitat "iniciàtica" (que ells anomenen "els germans simplistes") al costat de tres condeixebles: Robert Meyrat , Roger Gilbert-Lecomte , Roger Vailland que s'inspiraren amb els moviments d'avantguarda del moment com el dadaisme , futurisme i surrealisme.
De Daumal es destaca la seva experiència mitjançant el consum de tetraclorometano o tetraclorur de carboni (C CL4), en la qual intueix un altre món, un més enllà, "una transcendència" de certesa absoluta en què el pensament supera els límits del llenguatge discursiu.
Les casualitats existeixen?
Alguna vegada hem expressat que el destí conté certes casualitats, que han permès estar al lloc actual.
I si en la realitat les casualitats no són fruit de les coincidències ni de l'atzar, sinó són el resultat d'allò que cultivem?
En l'article de continuació, Borja Vilaseca proposa una interessant reflexió: les casualitats no existeixen.
[...] estas creencias tienen su propia razón de ser. No están ahí por casualidad, sino que cumplen la función de evitar que nos enfrentemos a nuestros dos mayores temores: el «miedo a la libertad» y el «miedo al vacío». Mientras sigamos creyendo que nuestra propia vida no depende de nosotros, podremos seguir eludiendo cualquier tipo de responsabilidad. Y mientras sigamos pensando que todo esto no es más que un accidente, podremos seguir marginando cualquier posibilidad de encontrar la respuesta a la pregunta ¿para qué vivimos?
Estamos tan cegados por nuestro egocentrismo, que solemos preguntarnos por qué nos pasan las cosas, en lugar de reflexionar acerca de para qué nos han ocurrido.
Y eso que existe una diferencia abismal entre una y otra forma de afrontar nuestras circunstancias. Preguntarnos por qué es completamente inútil. Fomenta que veamos la situación como un problema. Y esta visión nos lleva a adoptar el papel de víctima. De ahí que nos haga sentir impotentes.
Por el contrario, preguntarnos para qué nos permite ver esa misma situación como una oportunidad. Y esta percepción nos lleva a entrenar el músculo de la responsabilidad. De hecho, esta actitud es mucho más eficiente y constructiva. Favorece que empecemos a intuir –e incluso a ver– el sentido oculto de las cosas. Es decir, la oportunidad de aprendizaje subyacente a cualquier experiencia, sea la que sea.
De ahí que mientras sigamos resistiéndonos a ver la vida como un aprendizaje, seguiremos sufriendo por no aceptar las circunstancias que hemos co-creado con nuestros pensamientos, decisiones y acciones. También nos perderemos la magia y el encanto inherente a al simple hecho de estar vivos, un reconocimiento que nos lleva inevitablemente a inclinarnos con humildad frente al misterio y la sabiduría de la existencia. Es entonces cuando comprendemos que no suele sucedernos lo que queremos, sino lo que necesitamos para aprender a ser felices y a dejar de sufrir.
http://borjavilaseca.com/las-casualidades-no-existen/
Necessitem preguntes per reflexionar
La filosofia ens permet ser crítics, creatius i curosos, paraules de Jordi Nomen.
Com donar autoestima als altres?
Sempre és gust poder dedicar un espai del temps personal per escoltar aquells programes, com l' Ofici de viure, que et conviden a reflexionar amb allò quotidià que de vegades obviem, i que tant ens pot ajudar en el camí del desenvolupament de la persona.
En aquest cas el programa que us presento, planteja com ajudar els altres a desenvolupar l'autoestima és un art que gira al voltant de l'empatia i la capacitat de centrar-se i escoltar.
Escoltar la realitat de l'altre reforça l'autoestima.
Escoltar allò que es diu i no es diu.
Comprendre la carga emocional que hi ha darrera el contingut.
Escoltar allò que t'estan dient i saber escoltar la necessitat intrínseca darrera del missatge.
Escoltar és un acte generós, humil i actiu.
http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-de-viure/lofici-de-viure/audio/1002392/
La poesia, el despertar del monstre amb les poetesses: Sílvia Bel , Silvie Rothkovic i Laia Martinez
Arran del Festival Barcelona Poesia, en el programa Tot el temps del món, Anna Guitart conversa amb les poetes Sílvia Bel Fransi, Silvie Rothkovic i Laia Martinez i Lopez.
http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/tot-el-temps-del-mon/poetes-silvia-bel-silvie-rothkovic-i-laia-martinez/video/5764171/
Recordant a Thoreau
Reflexions d'un gran filòsof:
Les coses no canvien, canviem nosaltres.
Mai trobaré una companya més sociable que la solitud.
Un home és ric en proporció de les coses que pot rebutjar.
La bondat és l'única inversió que mai es trenca.
Si algú avança en la direcció dels seus somnis i s'esforça per viure la vida que ha imaginat, trobarà un èxit inesperat en les hores més comunes.
Les fronteres no estan a l'est o l'oest, el nord o el sud, sinó allà on l'home planta cara a un fet.
Si no aconsegueixes convèncer una persona d'allò dolent que està fent, procura fer el que és bo. La gent només creu el que veu.
No és el que mires el que importa, és el que hi veus.
Un espectacle entre la poesia, la informàtica i la ficció.
L'exposició Mirage & Miracle de la companyia Adrien M & Clara B, ofereix una coincidència finament organitzada entre el virtual i el material mitjançant dibuixos augmentats, il·lusions hologràfiques, cascs de realitat virtual i projeccions a gran escala.
Un conjunt únic d'escenaris improbables que es nodreix tant en el miratge com en el miracle, i juga amb els límits entre el veritable i el fals, l'animat i l'inanimat, l'autèntic i el enganyós, el màgic, el meravellós i el indescriptible.
La poètica escultura de Jaume Plensa
Jaume Plensa i Suñé és un escultor català, tot i que també ha col·laborat en projectes de teatre i òpera amb el disseny del vestuari i l'escenografia. És conegut majoritàriament per les seves grans escultures formades per lletres i números, encara que també treballa altres materials com el ferro fos, el polièster, la fibra de vidre, l'alabastre o la fusta.
La seva obra reflecteix l'interès per qüestions relacionades amb el volum, l'espai i la tensió. Entre 1983 i 1984 començà a modelar el ferro amb la tècnica de la fosa i desenvolupà un concepte escultòric de formes zoomòrfiques. El 1986 va començar a treballar amb ferro colat, i després va utilitzar cristall, resina, llums i sons.
Una de les seves obres més destacades, Crown Fountain, està situada al Millennium Park de la ciutat de Chicago.
El documental de continuació, presenta part del recorregut de l'obra d'aquest reconegut escultor català.
https://jaumeplensa.com/
http://www.rtve.es/alacarta/videos/imprescindibles/imprescindibles-jaume-plensa/4494798/
Una meditació dansada
Isabelle Guérin i Laurent Hilaire
El Parc, Ballet de l ' Òpera Nacional de Parc
Música de Wolfgang Amadeus Mozart: No 23 A-Major Adagio
La piedra
El distraído, tropezó con ella.
El violento, la usó como proyectil.
El emprendedor, construyó con ella.
El caminante cansado, la usó como asiento.
Para los niños, fue un juguete.
Drummond, hizo poesía con ella.
David mató a Goliat.
Michel ángelo extrajo de ella,
la más bella escultura.
En todos los casos, la diferencia
no estuvo en la piedra, sino en el hombre.
No existe piedra en tu camino que no puedas
aprovechar para tu propio crecimiento.
Antonio Pereira
Chanoyu: La cerimònia japonesa del te
La cerimònia del te (chanoyu) en la cultura japonesa és un tipus de ritual en el qual l'amfitrió s'esmerça per aconseguir un ambient agradable perquè els seus convidats gaudeixen del moment.
Un regal de respecte i també d'efecte per viure'l en pau i harmonia.
Cha-no-yu (茶の ? Literalment, "aigua calenta per al te") es refereix normalment a una cerimònia individual, mentre que sadō o Chado ? "El camí del te ") es refereix a l'estudi o doctrina de la cerimònia del te. Hi ha molts altres "camins de vida" a la cultura japonesa: el camí de l'energia i l'harmonia Aikidō , el camí de les flors Ikebana , el camí de la cal·ligrafia Shodo , el camí de la pintura Kaiga , etc.
Una pràctica nipona, els objectius de la qual es resumeixen en:
Fer la vida quotidiana més agradable.
Viure en harmonia amb els canvis de les estacions.
Arribar a ser una persona de gust refinat.
Arribar a ser una persona honesta i sense por.
Crear millors relacions humanes.
Tenir bones maneres.
La paz hay que bebérsela
La técnica japonesa del chanoyu, o ceremonia del té, nos puede ayudar a conseguir la paz social que anhelamos. Suena bastante exótico, pero entablar una buena conversación en un ambiente adecuado, rodeados de objetos que nos aporten serenidad, puede convertirse en el mejor aliado para alcanzar acuerdos.
Tiene su base en la filosofía sintoísta: la conexión con la naturaleza y la armonía de los seres vivos. Esta ceremonia centenaria consiste en invitar a casa a un grupo de amigos y seguir el siguiente ritual: el anfitrión se esmera en crear un ambiente único para que sus invitados disfruten, no solo con la comida y algunos entrantes, sino que se dejen embriagar por la estética de la vajilla, la presentación de los platos, los arreglos florales, la luz natural y, si es posible, del jardín.
https://elpais.com/elpais/2018/03/26/eps/1522082729_902169.html
La ayuda mutua en el trabajo ha desaparecido
Una realitat que cada vegada es fa més evident.
En l'entrevista el psiquiatre parisenc Christophe Dejours, investigador de com ens afecta el treball en la nostra salut mental, descriu un panorama força desolador. La degradació del treball que ha instaurat el model neoliberal està resultant malaltissa, prevalent la quantitat sobre la qualitat.
La evaluación individual provoca la competitividad generalizada, lo que altera profundamente las relaciones en el trabajo donde la ayuda mutua desaparece.
Sí, instalando la desconfianza y el miedo, lo que provoca diversas patologías. Los trastornos musculoesqueléticos son la enfermedad profesional que más aumenta en Francia.
La evaluación personal ha destrozado la solidaridad y la confianza. En las multinacionales ves que los ingenieros con mesas continuas prefieren comunicarse por e-mail. La gente tiene miedo los unos de los otros.
http://www.lavanguardia.com/lacontra/20180306/441302093070/la-ayuda-mutua-en-el-trabajo-ha-desaparecido.html
Quan més l'escolto, més m'agrada
Enhorabona a les iniciatives com el programa de ràdio Tarragona, Dents i ungles, un espai que ens apropa a la poesia contemporània a través de la lectura musicada de poemes i proses poètiques.
Com elles
Com elles va començar sent un espectacle que es va estrenar a l’abril de 2014. Des d’aleshores l’han portat pels escenaris Mireia Vidal-Conte, Odil Arqué i Marc Romeva, amb la direcció de Sebastià Portell. El llibre és una antologia basada en les lectures i preferències personals de Mireia Vidal-Conte, qui ens orienta com un far envers algunes de les gran poetes nascudes al segle XX. Del País Valencià a Romania, passant per Àustria, França, Catalunya, Espanya, Perú i Uruguai. Amb elles, Dents i ungles baixa la persiana d’aquesta finestra literària fins a la tardor.
http://www.tarragonaradio.cat/contingut_programa/dents_i_ungles_com_elles/89/13830
Ressonància matinal. E.Valldosera
-Llevo aquí mucho tiempo observando tu movimiento.
-Eres tu el director de este concierto?
-Soy el maestro, cierto. Yo absorbo tu desconcierto y te lo devuelvo en forma de tono, de arpegio, para que afines de nuevo tu instrumento.
-Cada mañana, cuando despierto, me quedo ante la ventana aguardando tu nana, embobada, en silencio.
-Yo soy la guardiana, yo almaceno las partituras que cada criatura interpreta a su manera.
-Como una biblioteca?
-En mi parte intermedia acumulo las melodias del planeta. En lo más profundo de mi huella en este mundo las tranformo, las engullo, las renuevo y regurgito por mi cima, para devolvérselas limpias y adecuadas, adaptadas al momento que dictan las estrellas.
-Eres una maquinaria, un sistema, no estas quieta!
-Soy una antena con ‘toma de tierra’, úsame para hacer tu limpieza mañanera. Hoy no es un dia cualquiera.
-Ah, no?
-Hoy circula la bandera. Hay orgullo, hay pena. Hoy circundo vuestro orígen moribundo: sed uno! Cada uno es una estrella, la tuya es muy bella.
Escuchad a la madre que os llama, sois sus ovejas. Reclamad vuestro verdadero linaje, sois estrellas! y sufris una grave amnesia, sufrida y terca. Abrazadla a ella, gozad, brillad por ella.
-Gracias montaña, ahora me pareces hueca como un tambor tocando el orígen de mi amor por las estrellas.
Eulàlia Valldosera
Eva Millet: ‘Hem detectat que hi ha pares helicòpter, pares piconadora, pares guardaespatlles, pares mànager i pares entrepà
El fet de que s'està idealitzant "una criança d'aferrament" que deforma la teoria d'aferrament o creació del vincle, provoca que es perdi el sentit comú en l'educació dels fills.
Convido a la reflexió amb la lectura del següent article.
https://www.vilaweb.cat/noticies/eva-millet-hem-detectat-que-hi-ha-pares-helicopter-pares-piconadora-pares-guardaespatlles-pares-manager-i-pares-entrepa-entrevista-hipernens-educacio-hiperpaternitat/
Educar és deixar anar amb amor i oferir eines al fill perquè sigui independent. És aquí on falla l’estil de criança. Avui ens fan creure que per ser bons pares hem de sobreprotegir els fills. Que hi hem d’estar constantment a sobre. I els hem d’atendre de manera desmesurada. Que els hem de resoldre els problemes sistemàticament. I no tan sols això, sinó que ens hem d’avançar als seus problemes. I això porta a un estrès molt gran a les famílies.
Estimar un fill és també dir-li que no. Estimar un fill és confiar en les seves capacitats. Cal entendre que els fills poden fer moltes coses sense la nostra ajuda. Això també és estimar. Hem d’aprendre a estimar sense sentir-nos culpables i sense tenir la impressió que ens jutgen constantment com fem de pares. Els pares perfectes no existeixen. Hem de voler ser uns pares raonablement bons.
S’ha normalitzat fer els deures amb els fills. O fins i tot, fer els deures per ells. Si això es fa per sistema, li transmets que no ho pot fer sense tu. I ho fas amb la millor de les intencions.
Un mirada a la solitud per Carl Jung
De niño me sentía sólo, y todavía me siento así, porque sé cosas e insinúo cosas que otros parecen no conocer, y la mayoría no quiere saber. La soledad no consiste en no tener personas alrededor, sino en no poder comunicar las cosas que a uno le parecen importantes, o en callar ciertos puntos de vista que otros encuentran inadmisibles.
Carl Jung
Pioneres de l'Artteràpia
Margaret Naumburg, Edith Kramer i Natalie Rogers.
Además del psicoanálisis, a lo largo de su vida Naumburg se interesó por las culturas orientales, el arte surrealista, la parapsicología y el psicodrama. Esta inquieta mujer desarrolló sus ideas a través de la escritura, creando numerosos poemas y obras de teatro, además de escribir numerosos artículos y un total de cinco libros en los que expone sus conclusiones y hallazgos. Es en sus libros en los que sostiene la importancia del lenguaje simbólico e imaginario como un camino accesible para llegar al inconsciente, más allá del alcance del psicoanálisis y de la psicoterapia psicodinámica.
Es a Edith Kramer a quien se atribuye el desarrollo del concepto de “la tercera mano” del arteterapeuta, que puede resumirse como la capacidad del terapeuta de arte para facilitar el proceso artístico de una persona (tales como ayudar estratégicamente con la mezcla de las pinturas en un color deseado o intervenir en los momentos críticos durante la elaboración del arte, por parte de un maestro). Una de sus frases célebres relacionadas con arteterapia dice: “El arte dice la verdad”.
“El aspecto centrado en la persona de la terapia de artes expresivas describe la filosofía básica que subyace en mi trabajo. El centrado en el cliente o el enfoque centrado en la persona desarrollado por mi padre, Carl Rogers, hace hincapié en el papel del terapeuta como empático, abierto, honesto y congruente, y el cuidado que ella escucha en profundidad y facilita el crecimiento de un individuo o un grupo. Esta filosofía incorpora la creencia de que cada individuo tiene valor, la dignidad y la capacidad de auto – dirección. La filosofía de Carl Rogers se basa en una confianza en un impulso inherente hacia el crecimiento en cada individuo. Baso mi enfoque de la terapia en artes expresivas en una muy profunda fe en la capacidad innata de cada persona para llegar hacia su máximo potencial. La investigación de Carl Rogers en el proceso psicoterapéutico reveló que cuando un cliente se siente aceptado y entendido, se produce la curación”.
https://www.tallermultinacional.org/margaret-naumburg-edith-kramer-y-natalie-rogers-mujeres-en-arteterapia/
Un camí interior a través de la veu i l'Artteràpia
Un article que descriu la disciplina de l'Artteràpia com aquella proposta que cerca mirar més enllà dels símptomes d'una Difonia, que l'alt contingut de frustració (emoció retinguda) l'expressava repetidament en les sessions de logopèdia, a través del plor.
Un procés terapèutic de descoberta de la pròpia imatge junt amb aquells personatges/màscares amb els quals conviu diàriament. Un procés de permetre a la persona establir una relació de la seva respiració amb tot allò retingut d'un "cos viscut" que no es va poder expressar en el seu moment ( ràbia, l'enuig, l'amor...)
Interessant.
El Arteterapia ha sido nuestra gran aliada, porque nos ha permitido salir de lo puramente mecánico, salir de la necesidad del control absoluto del cuerpo y las emociones, poder expresar desde lo creativo y “sin sentido” lo que más sentido tiene para nuestro inconsciente, usar el arte para hacer las paces con el arte (cantar), confiar en la propia intuición a través del uso de los materiales y sobre todo nos ha permitido SOLTAR-NOS.
http://www.sublimarte.es/2016/02/numeros-publicados.html
Destapant l'obra de l'artista Lita Cabellut
L’objectiu de l’artista (pintor, músic, cineasta, poeta…) és com un camp de guerra vist des del cim d’una muntanya i ha d’anar més enllà del que veu l’ull. Els artistes haurien de ser els periodistes de l’època.
Lita Cabellut
http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/el-suplement/lita-cabellut-no-ets-millor-pintora-perque-venguis-mes-sino-quan-la-gent-es-commou/audio/984624/
Lita Cabellut crea impel·lida, empresa, incitada o esperonada, i això mateix és el que provoca el seu treball en l'espectador. No fa una pintura al cavallet, sinó que treballa sense tenir en compte cap condicionant, moguda per unes energies internes que ens recorden l'action painting de l'expressionisme abstracte, el dripping de Pollock, les maculatures corporals d'Ives Klein o l'espontaneïtat del subconscient que preconitzava Dubuffet. Encara que estic convençut que ella ignora aquests precedents tot i conèixer-los, perquè actua de forma desinhibida atent a una concepció de l'art pròpia que s'ha anat consolidant amb els anys.
Daniel Giralt-Miracle.
Professionals de l'Artteràpia
María Antonia Hidalgo, directora executiva del màster “Arteterapia y aplicaciones del arte para el diálogo y la integración social, V edición” de la Universitat Pablo de Olavide, ens explica l'enfocament integratiu i psicosocial de l'Artteràpia dins el programa formatiu.
Un dispositiu de treball que ajuda a la persona perquè estigui disponible a l'escolta, a la creativitat, a la compassió i al respecte d'un mateix.
“La diferencia con otras formaciones similares es, precisamente, nuestro enfoque integrativo y comunitario. Partimos de un abordaje bio-psico-social y no bio-médico del concepto de salud. Por tanto, partimos del concepto de recuperación, no de enfermedad. Esta óptica lo cambia absolutamente todo. Este programa también dialoga con la visión feminista y los derechos de la dignidad humana dentro de la teoría crítica, lo que ha venido a reforzar su carácter psicosocial y transdisciplinar”.
“El máster, desde su primera edición, se caracteriza por ser inclusivo en los lenguajes artísticos. Hay una predisposición absolutamente abierta para los planteamientos expresivos: el movimiento, la poesía, las artes plásticas y visuales, la música, la narrativa, el vídeo y la fotografía, entre otros”, apunta la arteterapeuta. De esta manera, la práctica de la arteterapia puede aportar múltiples beneficios a las personas que la llevan a cabo, puesto que proporciona un espacio lento, de escucha consciente, y con grandes silencios “en una sociedad de la aceleración y aturdimiento continuo”.
https://www.upo.es/fundaciones/la-arteterapia-una-disciplina-en-auge-hacia-el-bienestar-social-y-comunitario/
L'évolution de la danse
L'evolució amb l'evolució de la dansa a través de les generacions.
Endavant...
Recordant a Joan Brossa
De l'exposició Poesia Brossa del MACBA que revisa gran llegat de l'obra del poeta català a través dels llibres, les recerques plàstiques, travessant el teatre, el cinema, la música, les arts d'acció, exposo algunes afirmacions de l'artista, que ben bé ens poden servir de reflexió dins el context de la societat actual.
El joc s'ha de transcendir. El teatre s'ha de reinventar (encara som a la tragèdia grega). La il-lusió és el motor que no s'ha de perdre. La màgia s'ha d'entendre com una necessitat de canvi. El somni no s'ha d'acolorir. Per al creador l'atzar és un factor important: a la pobresa de la limitació opera un munt de possibilitats. L'absurd s'ha d'apadeçar i a la realitat se li han d'obrir les finestres, ha de ser un punt de partida, no pas d'arribada.
Considero la investigació com un viatge a l'inconegut, una capbussada al mirall de la imaginació; per tant no puc assegurar on porten les meves experiències actuals ni què pensaré jo mateix d'aquí uns quants anys. De moment continuaré forçant els mitjans habituals de percepció per descobrir nous espais de sensibilitat. Accepto el passat pel fet que m'ha portat al present, i el futur depèn del present.
Quan em pregunten quina obra m'agrada més, sempre contesto que la que està per fer. Entenc la creació com una aventura, una paràbola que s'obre a l'infinit. Forma una corba que no s'hauria de tancar mai.
Art programat?
Quan la creativitat va deixar de ser (exclusivament) humana, és l'article de Jose Valenzuela Ruiz, el qual analitza com funcionen les intel·ligències artificials artistes.
Fins a on pot arribar la ment humana...crear per descrear.
El desenvolupament d’intel·ligències artificials (IA) capaces de compondre una melodia o pintar un quadre sorgeix del resultat de recerques que van des de l’estudi de la ment humana i els seus processos creatius fins al disseny de sistemes capaços de replicar els mecanismes cognitius del cervell de l’artista. Disciplines com la neurociència, la informàtica, la teoria de l’art o la filosofia conflueixen en un camí que ens porta de la descoberta de l’espurna de la creativitat a la seva rèplica en un sistema artificial. Un treball amb un futur que ens fa plantejar-nos si l’art deixarà mai de ser considerat una activitat exclusivament humana.
L’arribada d’una nova fornada d’IA artistes i autoconscients, per contra, ens oferirà una cosa mai vista abans: art concebut per ments no humanes a partir dels seus propis impulsos creatius.
http://lab.cccb.org/ca/quan-la-creativitat-va-deixar-de-ser-exclusivament-humana/
Bidegin
Breu documental del treball que realitza l'Associació Bidegin de Guipuzkoa, en l'acompanyament del dol i malalties greus ja en un procés avançat.
Reflexions de Byung-Chul Han
Les reflexions del professor de Filosofia i Estudis culturals de la Universitat de les Arts de Berlín, Byung-Chul Han, poden semblar pessimistes però són una realitat que cal considerar.
Narcisismo. Sostiene Han que “ser observado hoy es un aspecto central de ser en el mundo”. El problema reside en que “el narcisista es ciego a la hora de ver al otro” y sin ese otro “uno no puede producir por sí mismo el sentimiento de autoestima”. El narcisismo habría llegado también a la que debería ser una panacea, el arte: “Ha degenerado en narcisismo, está al servicio del consumo, se pagan injustificadas burradas por él, es ya víctima del sistema; si fuera ajeno al mismo, sería una narrativa nueva, pero no lo es”.
https://elpais.com/cultura/2018/02/07/actualidad/1517989873_086219.html
Petits grans mestres
Nens de països com Amèrica, Àsia i Àfrica, expliquen com s'han sentit dibuixant.
Un libro que no se lee, es un libro que muere
La lectura nos da un lugar al que ir cuando tenemos que estar donde estamos.
Mason Cooley
Lee para vivir.
Gustave Flaubert
La lectura es una forma de arte y toda persona puede ser artista.
Edwin Louis Cole
Es lo que lees cuando no tienes que hacerlo, lo que determina lo que serás.
Oscar Wilde
Un homenatge a l'artista Gemma Molera 1964-2018)
Recordem l'entrada Pulmó i ossos (blog 15/5/17), un treball introspectiu de Gemma Molera arran d'un càncer de pulmó amb metàstasi als ossos.
"Descobreixo que tinc un projecte clar per anar al taller: seguir el camí del meu càncer amb la meva pròpia obra, anar desgranant tot el que m'està succeint. Poder sentir què és que em caigui el cabell, treure grapats de pèl i convertir-los en encàustica, poder fer un autoretrat, pintar amb els cabells la recaiguda! Rapar-me al zero i sentir-me la closca nua, amb les cicatrius de totes les meves trencadisses per la vida. Focalitzar-me amb els ulls clucs altre cop, prendre consciència de qui sóc jo. I fer-me la perruca dels meus somnis, més bonica que el meu propi cabell. També començo a fotografiar les meves empremtes als lavabos, passen a formar part del meu projecte artístic". Al cap d'un temps, en saber que tenia afectades més parts del cos que no intuïa, va passar a fer uns dibuixos molt més vivencials: "Sorgeixen des del meu interior, buscant l'infant de l'ànima. Deixo anar les meves mans amb ploma d'ocell i tinta xinesa. El dibuix, l'encàustica i el gravat són la meva passió, em donen força i em permeten expressar-me més enllà de les paraules".
http://www.catorze.cat/noticia/6324/cancer/jo
L'estrès del temps lliure
Planifiquem, omplim les agendes...però realment gaudim d'aquella activitat?
Podem dominar el nostre temps, o és el temps qui ens domina a nosaltres?
Un article de Míriam Subirana
El paradigma triunitari de Claudio Naranjo
Un poema que commemora aquella abraçada entre el pare, la mare i el fill.
Menys és més
Del llibre Darshan de l'Alexis Racionero, comparteixo la reflexió del pensador Galbraith, sobre la pressió en què estan sotmeses les societats capitalistes, en l'afany d'acumular, de tenir més per aconseguir una suposada felicitat.
"El hombre pobre tiene siempre una visión precisa de su problema y de su remedio; no tiene suficiente y necesita más. El rico puede suponer o imaginar una variedad mucho mayor de inforturios y, por lo tanto, se encontrará mucho menos seguro de su remedio. Al mismo tiempo, y hasta que no aprenda a vivir con su riqueza, evidenciará una perceptible tendencia a emplerla en fines equivocados o hacer en otro caso el ridículo."
John K. Galbraith La sociedad opulenta
Lliçons del Tao
La propietat de la flexibilitat
El hombre, al nacer, es blando y flexible, y al morir queda rígido y duro.
Las plantas, al nacer, son tiernas y flexibles, y al morir quean duras y secas.
Lo duro y lo rígido son propiedades de la muerte.
Lo flexible y lo blando son propiedades de la vida.
Por esto, la fortaleza de las armas es la causa de su derrota, y el àrbol robusto es abatido.
Lo duro y lo fuerte es inferior, y lo blando y lo frágil es superior.
Tao Te King, LXXXVI
És la nostra educació?
Val la pena escoltar el programa d'Intel·ligència emocional de l'Elsa Punset.
Se'n pot extreure una bona reflexió sobre la pràctica educativa tan dels nens com dels joves de la nostra societat.
No niegues la luz
Las alas pierden su luz
cuando dejamos de amar,
cuando le damos la espalda al Amor.
Las alas niegan su propis luz
a medida que dejamos de amarnos
en la totalidad.
Volver al amor es volver a la Luz,
a la Luz del immenso Amor
que nunca nos dejó.
Las alas de sombra no son sino
el reverso de las als de Luz,
pues se han dado la vuelta.
Para devolverlas a la Luz
basta con un giro y ya está.
Tan fácil, tan fácil...
y nos empeñamos en hacer del proceso
una tortura...
Pruébalo,
coge tus alas y dales la vuelta.
Míralas con amor y con deseo.
Verás como comienzan a despedir destellos
insusitados de esperanza abierta.
Abrázalas, ámalas,
déjalas ser ellas mismas.
Acéptate tal cual,
abre tus alas, llévalas a la luz.
Confía, sé tú mismo.
Desde el reino del dolor sólo se percibe
el reverso de las alas,
su sombra alargada y fría.
La culpa no ayuda a sentir
el tibio calor del abrazo de la Luz...
La incomprensión, sus muros son gélidos ...
La incomunicación, con el calor de la mañana,
genera la soledad que alarga su mano
hasta tocar los pliegues más recónditos
de nuestras alas, y las deja heladas,
las deja yermas, desoladas...
...en sombra no más.
Vuelve a la luz,
vuelve al Amor,
regresa a casa,
al nido de calor.
Camina por la playa,
cruza el puente que separa
la Luz de la Sombra,
date la vuelta,
comienza a sentir el tibio
amanecer del sol primaveral.
Grítale al viento que te amas,
díle al Universo entero que
estás ya listo para el viaje,
abre las alas y déjalas a la Luz,
deja que las envuelva la calidez
de la ternura y de la gracia divina.
Así no más.
Así a la Luz.
Alas de Luz Rosetta Forner
Subscriure's a:
Missatges (Atom)