Valoro el treball que exerceix l'osteòpata Quim Vicent, en el qual la mirada vers la persona no es centra en aquella malaltia puntual sinó que s'avalua com a tot u.
El cos en si, és un conjunt que està interrelacionat. És interessant reflexionar-hi per poder tractar certs malestars.
És per això que m'agrada compartir l'entrevista del diari Ara, arran de la publicació del seu llibre "Aprèn a escoltar el teu cos".
Sí, jo no tracto malalties, sinó persones. L’etiquetatge d’hèrnia lumbar no em serveix. Al darrere potser hi ha la Pilar o el Manel o el Jordi, cadascun amb una història de vida, i no podem tractar a tothom igual. Cal entendre què és el que els ha portat fins a la patologia, que potser és l’ansietat o alguna emoció.
Escoltar amb les mans significa sentir els fluids del cos. El cos és un 70% fluids, també un fluid energètic, si no no estaríem vius. I tot això és palpable. Sentir aquests fluids em porta cap allà on hi ha la restricció. I cal veure també la profunditat del teixit que està afectat per poder fer un diagnòstic. No ens inventem res ni és una bola màgica, és una habilitat que es pot aprendre. De fet, l’osteopatia comença a ser ciència amb el doctor Andrew Taylor Still perquè es pot ensenyar en una escola. Així és com deixa de ser curanderisme i agafa la seriositat de la professió que és ara, perquè es pot ensenyar. Escoltar els teixits és fonamental. Els dits senten i pensen.
Tot dèficit d’atenció o dislèxia el veiem com una dispercepció sensorial: el nen rep molts estímuls però no els pot reorganitzar. Miren la pissarra, entenen el que els diuen, però no ho poden gravar. No és que siguin poc intel·ligents, és que no ho poden reproduir perquè no ho han pogut gravar, no ho retenen. I això és pot reformular.