Quan prenem consciència que no podem salvar o curar la persona malalta, estimada, és quan pot sorgir-nos el sentiment d'impotència. Un sentiment que si el mantenim viu, facilitarà que la pena impossibiliti que puguin aflorin les nostres capacitats d'acompanyament.
Acceptar la impotència és un nou començament, una nova mirada.
Una persona no pot ser curada, però pot ser cuidada.
Acceptar no és resignar-se.
Dir no es dir que sí als altres.
