El sentiment d'impotència
Quan prenem consciència que no podem salvar o curar la persona malalta, estimada, és quan pot sorgir-nos el sentiment d'impotència. Un sentiment que si el mantenim viu, facilitarà que la pena impossibiliti que puguin aflorin les nostres capacitats d'acompanyament.
Acceptar la impotència és un nou començament, una nova mirada.
Una persona no pot ser curada, però pot ser cuidada.
Acceptar no és resignar-se.
Dir no es dir que sí als altres.
http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-de-viure/el-sentiment-de-dimpotencia/audio/940431/
Bebés invisibles
Una maternitat sense nen.
Un acompanyar estant.
Uns nens que han existit.
Un reconstruir amb bellesa, la mirada al dolor.
Encara som nòmades, però presos entre parets i rutines
El títol captivador de l'entrevista de la Vanguardia al paleontòleg Donald Johanson, ens endinsa a la reflexió a través de la línia evolutiva amb el descobriment de l'australopitec Lucy, d'una societat constituïda per nòmades caçadors desbordats per una evolució tecnològica.
El progrés causa un desajust, un desgavell entre l’evolució genètica del nostre cervell i els nostres cossos i l’evolució cultural que hem creat. Estem desbordats per una acceleració tecnològica que ens provoca angoixa.
Fusió poètica entre La Fontaine i Marc Chagall
L'edició de Libros del Zorro Rojo, recupera un conjunt de quaranta-tres Fábulas de Jean de la Fontaine amb les respectives gouaches de Marc Chagall que li va encarregar Vollard entre 1926 i 1927. En aquest projecte, Vollard pretenia que mitjançant les il·lustracions Chagall aportés a l'obra de La Fontaine un aire més expressiu, imaginatiu i colorista, un allunyament de la interpretació literal que fins al moment alguns artistes havien representant.
Un interessant fusió lírica entre un poeta francès i un de rus.
El Hombre y su Imagen
Un Hombre enamorado de sí mismo, y sin rival en estos amores, se tenía por el más gallardo y hermoso del mundo. Acusaba de falsedad a todos los espejos, y vivía contentísimo con su falaz ilusión.
La Suerte, para desengañarle, presentaba a sus ojos en todas partes esos mudos consejeros de que se valen las damas: espejos en las habitaciones, espejos en las tiendas, espejos en las faltriqueras de los petimetres, espejos hasta en el cinturón de las señoras.
¿Que hace nuestro Narciso? Se esconde en los lugares más ocultos, no atreviéndose a sufrir la prueba de ver su imagen en el cristal. Pero un canalizo que llena el agua de una fuente, corre a sus pies en aquel retirado paraje: se ve en él, se exalta y cree divisar una quimérica imagen. Hace cuanto puede para evitar su vista; pero era tan bello aquel arroyo, que le daba pena dejarlo.
Comprenderéis a dónde voy a parar, a todos me dirijo: esa ilusión de que hablo, es un error que alimentamos complacidos.
Nuestra alma es el enamorado de sí mismo: los espejos, que en todas partes encuentra, son las ajenas necedades que retratan las propias; y en cuanto al canal, cualquiera lo adivinará, es el Libro de las Máximas.
Els límits de l'art per l'artista Perejaume
Perejaume és un dels artistes i poetes de la nostra terra. De formació autodidàcta la seva obra desprèn una clara influència de la poètica de Joan Brossa i a la vegada un interès pel surrealisme. Un artista que tendeix a utilitzar en les produccions recursos innovadors, respecte les formes tradicionals o convencionals de representació i expressió, fent del paisatge i la cultura catalana l'eix vertebral de la seva obra.
Perderse significa encontrarse y esconderse implica exponerse.
Cuando una obra de arte nos interesa
es porque están muy equilibrados los aspectos seductores que tiene con los aspectos de resistirse que también tiene. Por eso se mantiene en el tiempo.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)