Oda a la alcachofa de Pablo Neruda
Amb l'experiència poètica de l'Oda a la alcachofa, Pablo Neruda ens convida a la reflexió mitjançant la metàfora de la personificació d'un tendre i fràgil vegetal en guerrer.
La alcachofa
de tierno corazón
se vistió de guerrero,
erecta, construyó
una pequeña cúpula,
se mantuvo
impermeable
bajo
sus escamas,
a su lado
los vegetales locos
se encresparon,
se hicieron
zarcillos, espadañas,
bulbos conmovedores,
en el subsuelo
durmió la zanahoria
de bigotes rojos,
la viña
resecó los sarmientos
por donde sube el vino,
la col
se dedicó
a probarse faldas,
el orégano
a perfumar el mundo,
y la dulce
alcachofa
allí en el huerto,
vestida de guerrero,
bruñida
como una granada,
orgullosa,
y un día
una con otra
en grandes cestos
de mimbre, caminó
por el mercado
a realizar su sueño:
la milicia.
En hileras
nunca fue tan marcial
como en la feria,
los hombres
entre las legumbres
con sus camisas blancas
eran
mariscales
de las alcachofas,
las filas apretadas,
las voces de comando,
y la detonación
de una caja que cae,
pero
entonces
viene
María
con su cesto,
escoge
una alcachofa,
no le teme,
la examina, la observa
contra la luz como si fuera un huevo,
la compra,
la confunde
en su bolsa
con un par de zapatos,
con un repollo y una
botella
de vinagre
hasta
que entrando a la cocina
la sumerge en la olla.
Así termina
en paz
esta carrera
del vegetal armado
que se llama alcachofa,
luego
escama por escama
desvestimos
la delicia
y comemos
la pacífica pasta
de su corazón verde.
Cites de Gustave Flaubert
Estimeu l'art, d'entre totes les mentides és la que menys enganya.
El futur ens tortura i el passat ens encadena, és per això que el present se'ns escapa.
Hi ha tantes formes de llegir i fa falta tant de talent per llegir bé.
Els records no poblen la nostra soledat, com ho acostumen a dir; més aviat el contrari: la fan més profunda.
Hem d'esperar quan estem desesperats i caminar quan esperem.
Producir otro ritmo, otra respiración, otra respiración, otra empatía, otros silencios, de modo de que algo pueda hacer sentir de nuevo
Us convido perquè conegueu el filòsof Peter Pal Pelbart a través d'una interessant entrevista amb la Revista Continente, que fa referència a la impossibilitat del silenci en el nostre temps. Un tema actual i a la vegada desapercebut, que de segur us endinsarà a la reflexió de la necessitat de trobar-nos cadascú, amb el seu silenci.
Se ha vuelto necesario producir silencio, crear estos silencios que no son dados
Por supuesto, cada vez que alguien se desconecta, permanece en silencio, no responde a la expectativa, se genera un malestar, una sensación de incomodidad, de desasosiego, una molestiaEste tipo de contaminación es una nueva forma de control.
http://anarquiacoronada.blogspot.com.es/2016/11/producir-otro-ritmo-otra-respiracion.html
Ballet rotoscope
Un embolcall elàstic
sempre permanent
que es mou amb el nostre moviment.
Nosaltres el dirigim,
nosaltres el dibuixem.
Aquest fragment forma part d'una pel-lícula experimental la qual es va realitzar utilitzant una evolució de la tècnica d'animació de rotoscòpia. Aquesta tècnica consisteix a calcar els fotogrames d'una imatge real en moviment per tal de convertir-la en una animació.
El sentiment d'impotència
Quan prenem consciència que no podem salvar o curar la persona malalta, estimada, és quan pot sorgir-nos el sentiment d'impotència. Un sentiment que si el mantenim viu, facilitarà que la pena impossibiliti que puguin aflorin les nostres capacitats d'acompanyament.
Acceptar la impotència és un nou començament, una nova mirada.
Una persona no pot ser curada, però pot ser cuidada.
Acceptar no és resignar-se.
Dir no es dir que sí als altres.
http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-de-viure/el-sentiment-de-dimpotencia/audio/940431/
Bebés invisibles
Una maternitat sense nen.
Un acompanyar estant.
Uns nens que han existit.
Un reconstruir amb bellesa, la mirada al dolor.
Encara som nòmades, però presos entre parets i rutines
El títol captivador de l'entrevista de la Vanguardia al paleontòleg Donald Johanson, ens endinsa a la reflexió a través de la línia evolutiva amb el descobriment de l'australopitec Lucy, d'una societat constituïda per nòmades caçadors desbordats per una evolució tecnològica.
El progrés causa un desajust, un desgavell entre l’evolució genètica del nostre cervell i els nostres cossos i l’evolució cultural que hem creat. Estem desbordats per una acceleració tecnològica que ens provoca angoixa.
Fusió poètica entre La Fontaine i Marc Chagall
L'edició de Libros del Zorro Rojo, recupera un conjunt de quaranta-tres Fábulas de Jean de la Fontaine amb les respectives gouaches de Marc Chagall que li va encarregar Vollard entre 1926 i 1927. En aquest projecte, Vollard pretenia que mitjançant les il·lustracions Chagall aportés a l'obra de La Fontaine un aire més expressiu, imaginatiu i colorista, un allunyament de la interpretació literal que fins al moment alguns artistes havien representant.
Un interessant fusió lírica entre un poeta francès i un de rus.
El Hombre y su Imagen
Un Hombre enamorado de sí mismo, y sin rival en estos amores, se tenía por el más gallardo y hermoso del mundo. Acusaba de falsedad a todos los espejos, y vivía contentísimo con su falaz ilusión.
La Suerte, para desengañarle, presentaba a sus ojos en todas partes esos mudos consejeros de que se valen las damas: espejos en las habitaciones, espejos en las tiendas, espejos en las faltriqueras de los petimetres, espejos hasta en el cinturón de las señoras.
¿Que hace nuestro Narciso? Se esconde en los lugares más ocultos, no atreviéndose a sufrir la prueba de ver su imagen en el cristal. Pero un canalizo que llena el agua de una fuente, corre a sus pies en aquel retirado paraje: se ve en él, se exalta y cree divisar una quimérica imagen. Hace cuanto puede para evitar su vista; pero era tan bello aquel arroyo, que le daba pena dejarlo.
Comprenderéis a dónde voy a parar, a todos me dirijo: esa ilusión de que hablo, es un error que alimentamos complacidos.
Nuestra alma es el enamorado de sí mismo: los espejos, que en todas partes encuentra, son las ajenas necedades que retratan las propias; y en cuanto al canal, cualquiera lo adivinará, es el Libro de las Máximas.
Els límits de l'art per l'artista Perejaume
Perejaume és un dels artistes i poetes de la nostra terra. De formació autodidàcta la seva obra desprèn una clara influència de la poètica de Joan Brossa i a la vegada un interès pel surrealisme. Un artista que tendeix a utilitzar en les produccions recursos innovadors, respecte les formes tradicionals o convencionals de representació i expressió, fent del paisatge i la cultura catalana l'eix vertebral de la seva obra.
Perderse significa encontrarse y esconderse implica exponerse.
Cuando una obra de arte nos interesa
es porque están muy equilibrados los aspectos seductores que tiene con los aspectos de resistirse que también tiene. Por eso se mantiene en el tiempo.
Reflexions de Picasso per recordar
La inspiració existeix però t'ha de trobar treballant.
Encara que només existís una única veritat, no es podrien pintar cent quadres sobre el mateix tema
El principal enemic de la creativitat és el bon gust.
La pintura és més forta que jo, sempre aconsegueix que faci el que ella vol.
La perfomance en els seus inicis amb Loie Fuller
Loie Fuller es considera una de les artistes de la dansa més innovadores que ha tingut el segle XX. Va destacar la seva aportació en l'escenografia, una dansa envoltada de llum utilitzant, en aquell temps, la nova tecnologia que era l'electricitat, i diversos dispositius lluminosos com les pólvores fluorescents que se les posava sobre la roba o, fins i tot un vestit fosforescent utilitzant el radi radioactiu que s'acabava de descobrir.
L'art visual que desprenia en el seu moviment de braços de manera no acadèmica creant figures i moviments interessants amb la llum i color, va influir en una sèrie de poetes, pintors, escultor i intel·lectuals que van utilitzar la seva perfomance d' inspiració en les seves produccions
El cos amb la perfomance per Esther Ferrer
La performance, el arte acción, aparece como territorio para interrumpir la mirada patriarcal, para intervenir la escena del arte con el cuerpo, exponiendo el cuerpo como el lugar de cuestionamiento.
Esther Ferrer l'artista donostiarra i resident a París va crear amb el pintor José Antonio Sistiaga el "Taller de libre expresión" (1963-1968). El 1967 es va integrar al grup Zaj, pioner del happening i la performance a nivell espanyol, realitzant accions artístiques en la línia de l'avantguarda europea dels anys seixanta fins als anys noranta. En el treball individual destaquen les seves accions i exposicions, en les quals investiga el seu cos en relació amb el temps i l'espai amb la pròpia nuesa, tot buscant la provocació i a la vegada la reflexió de l'espectador, un espai art-acció per transformar la mirada.
Si la desnudez del cuerpo, sin las contorsiones de la seducción, es un derecho que se nos ha negado, las artistas deciden reclamar el cuerpo femenino, apropiarse del mismo para subvertir la mirada masculina, recurrir a su propio cuerpo como herramienta artística para desestabilizar los cánones de la cultura patriarcal y reeducar la mirada desde una perspectiva de análisis feminista.
Compta amb mi
Estar al costat, saber amb qui confiar, quina gran feina la que està realitzant l'equip de suport en Cures Pal.liatives Pediàtriques de la Fundació d'Oncologia Infantil Enriqueta Villavecchia.
Hermann Hesse
L'obra del novel·lista i poeta alemany, Hermann Hesse, es va caracteritzar pel seu interès al misticisme oriental i en la recerca del propi jo.
L'article Lo que los árboles nos enseñan acerca de la vida y la permanencia, fa referència a la sensibilitat de Hermann en la seva vivència entorn dels arbres, de la naturalesa. Una reflexió poètica i a la vegada íntima en que l'autor crea un tribut a la vida, prenent amb valor la saviesa que ens pot aportar l'escolta i la mirada de l'evolució dels arbres.
Cuando hemos aprendido cómo escuchar a los árboles, entonces la brevedad y la rapidez y la precipitación infantil de nuestros pensamientos alcanzan una dicha incomparable.
http://culturainquieta.com/es/inspiring/item/8021-lo-que-los-arboles-nos-ensenan-acerca-de-la-vida-y-la-permanencia-por-herman-hesse.html
Per actuar amb dignitat cal tenir valentia
Per actuar amb dignitat cal actuar amb valentia. Un encapçalament amb pes. Unes paraules del lama Sakyong Mipham que ja d'un inici ens conviden a extreure una bona reflexió personal sobre la nostra vàlua i alhora, ens desperten l'interès per aprofundir en la lectura de l'entrevista.
Cal deixar anar pensaments i emocions, és a dir: deixar d’aferrar-se. Meditar sobre això, i després sortir al carrer amb un objectiu: ser amable.
La covardia és com estar congelat, no deixar que flueixi l’energia. La valentia sempre mirarà el potencial de les coses. Cal estar obert al que passi en el moment, viure en la immediatesa amb fortalesa i sensibilitat.
http://www.lavanguardia.com/lacontra/20160924/41533183098/per-actuar-amb-dignitat-cal-tenir-valentia.html
Subscriure's a:
Missatges (Atom)