Queda en un record aquells baixos polsosos i plens d objectes diversos.
El desig de buscar un espai personal per treballar la creativitat, els ha convertit en un taller d'investigació i reflexió que m'endinsa en el camí de l'Artteràpia.
Aquest blog contempla esdeveniments que em fa vivenciar l'art, i les produccions d'exploració interna mitjançant els diferents llenguatges artístics.
Hi ha una por, és un misteri, s'acaba la vida i no sabem què hi ha. Això fa molta por. Qualsevol canvi, encara que sigui de feina, fa por.
Perquè no en tenim el control.
Ni cap referència. Si canvies de feina, al cap i a la fi saps que tens un sou, uns horaris, sí que fa por el pas, però hi ha uns mínims de referència. Però quan et mors et quedes sense cap referència. No saps res d'on vas, no pots intentar pensar això s'assemblarà a tal. No, perquè no s'assemblarà a res que haguem viscut. I això fa molta por. I per altra banda, és que ho perds tot. La mort representa perdre tot el que has construït durant la vida, i no només material, sinó sobretot el que no és material. Penso que la vida és sàvia, és veritat que poden haver-hi morts més sobtades que d'altres, però la vida ens prepara per a la mort. Diuen que fem més de 250 dols a la vida. És com un petit engranatge que et posa en marxa per quan vingui la mort.
La persona que està malalta és molt permeable, absorbeix molt el que està passant al seu voltant i es preocupa pel que deixa aquí.
Posant-hi molt d'amor. Una persona que no s'ha pogut acomiadar té dos dols: el de la mort i el del comiat que no s'ha pogut fer. Són dues pèrdues. Però al final també penso que la persona que mor també escull, i hi ha qui escull que no vol acomiadar-se. No és que estiguem vivint i de cop i volta morim. És que la vida és plena de morts petites.
