Aprèn a escoltar el teu cos


Valoro el treball que exerceix l'osteòpata Quim Vicent, en el qual la mirada vers la persona no es centra en aquella malaltia puntual sinó que s'avalua com a tot u.


El cos en si, és un conjunt que està interrelacionat. És interessant reflexionar-hi per poder tractar certs malestars.


És per això que m'agrada compartir l'entrevista del diari Ara, arran de la publicació del seu llibre "Aprèn a escoltar el teu cos". 





Sí, jo no tracto malalties, sinó persones. L’etiquetatge d’hèrnia lumbar no em serveix. Al darrere potser hi ha la Pilar o el Manel o el Jordi, cadascun amb una història de vida, i no podem tractar a tothom igual. Cal entendre què és el que els ha portat fins a la patologia, que potser és l’ansietat o alguna emoció.


Escoltar amb les mans significa sentir els fluids del cos. El cos és un 70% fluids, també un fluid energètic, si no no estaríem vius. I tot això és palpable. Sentir aquests fluids em porta cap allà on hi ha la restricció. I cal veure també la profunditat del teixit que està afectat per poder fer un diagnòstic. No ens inventem res ni és una bola màgica, és una habilitat que es pot aprendre. De fet, l’osteopatia comença a ser ciència amb el doctor Andrew Taylor Still perquè es pot ensenyar en una escola. Així és com deixa de ser curanderisme i agafa la seriositat de la professió que és ara, perquè es pot ensenyar. Escoltar els teixits és fonamental. Els dits senten i pensen.


Tot dèficit d’atenció o dislèxia el veiem com una dispercepció sensorial: el nen rep molts estímuls però no els pot reorganitzar. Miren la pissarra, entenen el que els diuen, però no ho poden gravar. No és que siguin poc intel·ligents, és que no ho poden reproduir perquè no ho han pogut gravar, no ho retenen. I això és pot reformular.




https://www.ara.cat/societat/QUIMVICENT-cos-guarda-memoria-part_0_2090790923.html




Pina Bausch "Les 7 péchés capitaux", Nancy, 1978

La bellesa estètica de l'obra de Pina Bausch.




Aladuría, donar possibilitat

En la filosofia, aquella facultat de transformar allò pesat en lleuger.
En la psicologia, l'acte que concilia el passat amb el present. Procés que succeeix després de superar les barreres amb el teu Ego i possibilita la creació des de un buit més fèrtil.
En la música, el moment de creació lliure.





Cuando sentimos que estamos creando sin deseo de gustar al otro sucede algo mágico ... Gustamos mil veces más. Porque creamos y cantamos desde la Valentía, sin otro deseo más que SER y compartirnos.



Quizás esto sucede porque nuestra atención se posó sobre nosotros, y nos enamoramos de nuestros planetas infantiles. Y no hay nada más bello que una muchacha o un muchacho enamorados de sus rediles internos. No lo hay.



No hay nada más hermoso que una persona distraída. Que un viajero de pasos titubeantes que se atreve a caminar sin mapa una ciudad nueva.



No hay belleza mayor que aquella que no se siente observada.



¿Acaso las flores tienen ansiedad por parecer bellas?



No... ellas no.



La ansiedad brota cuando el foco de nuestro salto esta dirigido a lo externo. Cuando nos prostituimos en pro del deseo ajeno. Cuando medimos carcajada, mueca y silbido. Cuando amamos desde la balanza.



Aladuría es eso... sentir la creatividad como regalo. No caer en el falso dogma del "ser mejor o peor" que aquel otro.



Con ser uno mismo, es más que suficiente.



La pregunta no es ¿Cómo ser auténtico y creativo? La pregunta correcta es ¿Qué te impide sentir que ya lo eres?

Julián Bozzo